dissabte, 5 de febrer de 2011

A saber per qué...

A saber per què el percentatge d'alumnat que va cap a la seua classe cada matí veu millors opcions només començar el dia... Són les vuit i mitja del matí de qualsevol dia de la setmana aquesta, la passada i la que ve i la nostra jornada laboral comença amb la il·lusió de que anem a fer gaudir el nostre alumnat al llarg del dia i de la setmana... Ho podrem aconseguir?
Ahir vaig llegir un tweet d'una companya catalana que deia que li agradaria veure abans de jubilar-se ( no deu passar dels 40 anys ) treballar en un claustre cohesionat que duguera a terme iniciatives i projectes en el centre. Tan males són les expectatives que estem creant com a docents?
Com sempre, és una opinió meua però fins que no es canvien les estructures verticals que predominen en diferents centres, deixem de considerar-nos el melic del món i comencem a pensar en comú no aconseguirem crear projectes que valguen la pena... Trobe que aquesta concepció de que el mestre continua siguent el centre d'atenció en una classe en la que els xiquets i les xiquetes únicament es dediquen a mirar, escoltar, copiar i reproduir el que els mana un llibre de text (maleits siguen els llibres de text) comença a estar una miqueta endarrerida respecte el que suposa la vida normal de qualsevol alumne/a que tinguem a les nostres classes.
Els projectes que realitzem en els diferents col·legis solen ser creats per persones individuals, però no perquè així ho hagen decidit, sinó perquè en el moment en el que ho proposes en qualsevol centre, no t'ha fet costat ningú; els motius pels que siga no són importants, al cap i a la fí cada persona en el seu centre té una identitat que el precedeix i el marca per a bé o per a mal ( el dels ordinadors, el guapo, el fester, el simpàtic, el divertit, l'antipàtic, la bohèmia...) però quina desgràcia no anar més enllà d'eixa identitat, quina desgràcia no tenir identitat comú de claustre que treballa en conjunt per aconseguir un objectiu propi que en aquest cas hauria de ser que els xiquets acudiren al centre perquè és la millor opció que tenen per a començar el dia... Les solucions només les podem plantejar com a col·lectiu, però no com a col·lectiu de professorat, sinó com a col·ectiu social, (i repetisc la paraula col·lectiu quatre vegades en la mateixa frase per a que quede clara la idea) on els pares, les mares, els xiquets i el professorat treballen per demostrar-se a ells mateixos i no a ningú més, que tot el que estan fent en un centre és pel bé comú de tots els seus components, i que totes les opinions, apreciacions, aportacions, treball i objectius vagen en funció de L'OPINIÓ de tots... Com diu un exalumne i amic: "no creem borregos que peguen la cabotà" sinó persones amb opinió que sàpiguen treballar per separat i en equip i aporten el millor de cadascú a la seua educació. Em ve que ni pintada la frase que apareix ara en el meu tweetdeck:

"Qué insignificante es el grano de arena y que necesario es para formar una playa. "

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada